Dissabtes. Capítol 7

(Capítol 0 | Capítol 1 | Capítol 2 | Capítol 3 | Capítol 4 | Capítol 5 | Capítol 6)

Quina alegria veure el nen i passar una estona tots quatre i se’ls estimava molt. Però quina pau després de dinar i que bé s’hi estava, amb la panxa plena, asseguda a la butaca, només amb la llum de la tele, que tenia posada fluixet perquè el Pep dormia a la seva habitació. Va reclinar el cap enrere i se li van tancar els ulls. Quina pau.

La carta!

Va aixecar-se remugant, perquè sabia que no li quedava més remei que aprofitar aquella estona per llegir-la. A la cuina, va ajupir-se a obrir la butxaca del carret. Hi va ficar la mà. No hi era! I la carta? Però si l’havia desat aquí, segur!

A veure, calma. Ningú més sabia que la carta existia. El Pep segur que ni tan sols s’havia adonat que el carret tenia una butxaca al davant. El nen només havia entrat a la cuina a beure aigua. La Sònia ni s’hi havia acostat. No havia entrat ningú més. O sigui que la carta havia de ser a la butxaca del carret.

Va tornar a obrir-la. I va mirar a dins. Va veure el sobre enganxat a la part interior de la solapa. Li va semblar sentir-lo riure.

El meu pare era així, tenia molt de caràcter, però només el deixava anar de tant en tant. Explotava. Però no era violent.

Jo el respectava molt, al meu pare. Per això em va fer encara més mal assabentar-me que sempre ens havia ocultat una part tan important de qui era. Les meves germanes i jo vam créixer pensant que era fill únic, que només teníem tiets i tietes per part de mare. I resulta que va haver de ser la meva mare, un cop ell ja no hi era, que ens va explicar que tenim un tiet. No hi havia millor moment que un dia abans de morir-se?

Com van poder mantenir un secret així dels seus propis fills?

Les meves germanes diuen que és millor deixar-ho estar, però jo no puc deixar de pensar-hi.

Em diuen que ho he d'entendre, que eren uns altres temps i que si el pare va prendre la decisió de fer veure que el seu germà no existia era perquè mai podria reconciliar-se amb ell. Però és que no és just. I nosaltres no som com el meu pare. Per què hem de continuar aquesta conducta estúpida? Jo vull conèixer el meu tiet i saber què va passar.

"Mare meva", va pensar la Conxi, "podria ser?".

***

El Pep es va despertar vora un quart de sis. Havia decidit sortir a fer un volt. Es va vestir, va pujar la persiana i va obrir la porta de la seva habitació. Al menjador, la tele estava apagada. El llum també. A la cuina tampoc hi era. On havia anat, tan tard? Va anar al lavabo i, en encendre el llum, va veure una nota enganxada al mirall: “He anat a casa del Rafael”. El Rafael? I què nassos hi havia anat a fer, a casa del Rafael? I a aquelles hores!

Capítol 8